Resulta obvi que, llevat que apareguessin les seves restes, queden poques coses per afegir al que ja es coneix de la vida i l’obra de Federico García Lorca. De la mateixa manera que també s’ha vist ja, per separat, l’ús de cadascun dels llenguatges que configuraran aquest espectacle: s’ha cantat i ballat Lorca, s’ha interpretat a l’escena i s’han rodat nombrosos documentals i pel·lícules basades en la seva vida.

Tanmateix, el que es proposa amb aquest espectacle és una mirada diferent, la naturalesa de la qual es basa precisament en la suma i en la conjugació de tots aquests llenguatges. En això consisteix la seva novetat i la seva originalitat. L’espectacle es proposa mostrar a l’espectador la naturalesa del món interior de García Lorca, perquè així es converteixi en una mena de guia per comprendre millor el poeta que va cantar a la vida i a la mort amb la mateixa intensitat i, d’aquesta manera, animar-lo a conèixer millor la seva obra, acostant-lo a la seva passió i als seus contrastos.

En el desenvolupament de l’espectacle, sempre s’hauran de percebre els fragments d’obra recitats com una conseqüència natural del que es narra. D’altra banda, l’enfocament del personatge pretén centrar-se menys en el geni i intentar acostar-se a l’home, a l’ésser humà. Intentar recollir en les entrevistes, i en la narració global, les circumstàncies personals, familiars i socials més elementals en Lorca, aquells trets més humanament identificables, perquè l’espectador pugui empatitzar amb facilitat i comprendre la personalitat genial de Lorca a través de les circumstàncies, les motivacions i les conductes més recognoscibles, sense que la figura del geni reconegut arreu del món el distanciï. Un discurs que recorri a la senzillesa, que harmonitzi amb la simplicitat de la posada en escena i, alhora, amb la seva densitat narrativa i la seva contenció.